Preciosos paisatges de l'Espanya d'avui

L'Street view de Google Earth ens ofereix precioses imatges com aquesta.

Catalunya, un poble, un país. Una veu.

La premsa catalana en veu de, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, La Mañana, el Regió 7, Segre, El Punt i l'AVUI, publiquen aquest dijous un editorial conjunt (inèdit en tota l'història) sota el títol La dignitat de Catalunya. Article que subscric.

Els sindicats catalans UGT, CCOO i USOC han coincidit també en donar suport l'editorial que defensa l'Estatut que avui han publicat 12 diaris amb seu a Catalunya.

Presidència difón un comunicat en què assegura que el cap del govern català se sent "identificat" amb el contingut del text.

El conseller d'Interior creu que es tracta d'una bona iniciativa, perquè recull "no només l'opinió de la majoria de partits polítics", sinó que també és "un reflex del que avui pensa la societat catalana".

CiU "felicita" la iniciativa dels dotze diaris, amb un comunicat firmat per Mas i Duran. El PSC creu que el text dóna la raó a Montilla. ICV el troba "excel·lent". ERC diu que "cal anar més enllà".



La Dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Colom era català. Aneu-vos fent a l'ideia.

El llibre El ADN de los escritos de Cristóbal Colón (Edicions Puerto) de la professora emèrita de la universitat de Georgetown, Estelle Irizarry, "proposa i confirma el verdader origen català del navegant".

Segons el membre del Centre d'Estudis Colombins i autor de vuit llibres sobre Colom, Nito Verdera, aquesta novetat editorial afirma "en veu alta que Colom era natural d'un territori de l'Antiga Corona d'Aragó, súbdit de Fernando i que va aprendre el català abans que el castellà".

També des dels Estats Units d’Amèrica, Charles J. Merrill, professor de la universitat de Mount Saint Mary, ha escrit un llibre que ho assegura. L'any passat les seves conclusions –després de divuit anys d'estudi– es van publicar a Washigton i enguany l'editorial Cossetània se n'ha encarregat de la traducció i la distribució a Catalunya (Colom. 500 anys enganyats).

Amb aquest llibre, Merrill demostra que el descobridor d’Amèrica era un català que mantenia una antiga enemistat vers la família dels Reis Catòlics, i per això els monarques van ocultar la catalanitat de Colom i van fomentar la idea que era italià. La mentida va guanyar credibilitat perquè es va anar repetint de forma autoritzada fins que es va convertir en un dogma històric. Però, com diu l’autor: "Fins a cert punt, és possible que el mateix Colom i la seva família acceptessin aquest engany. Devien tenir-hi les seves raons. Però no hi ha cap motiu perquè nosaltres hi estiguem d’acord".

El català en els escrits de Colom
A El ADN de los escritos de Cristóbal Colón, Irizarry, professora titular de literatura hispànica, detalla unes 18 categories de ladinismes lèxics, morfològics, ortogràfics i sintàctics que es troben en el castellà de Colom i discuteix variants com el ladí català. "En els escrits de Colom –cent cartes, diaris i apunts– apareix un idioma semblant al castellà, que sembla un espanyol incorrecte", diu l'escriptora.

Un d'aquests exemples és la puntuació i la redundància del possessiu, una construcció que va desaparèixer en el castellà abans del 1474 segons Lapesa però que apareix en escrits de Colom el 1492. L'autora ha confessat que va descobrir que "l'estil de puntuació obeïa una disposició geogràfica" i que entre els centenars de documents que va examinar hi havia "un patró". En aquest sentit, ha manifestat que "els de Castella no usaven vírgules –una diagonal senzilla o doble que li servia de coma, punt i coma i punt final– i que aquestes sorgien a les terres avui catalanoparlants de l'Antiga Corona Regne d'Aragó".

Alhora, Irizarry ha apostat per la revaluació de documents entesos fins ara com autògrafs colombins, ja que "si no tenen vírgules, com l'únic document que diu que va néixer a Gènova, són falsificats o escrits per un notari o copista".

-Publicat a l'Avui-

Estat Plurinacional.

L'estat espanyol progressa molt poc a poc a còpia d'anar adaptant massa tímidament i de forma insuficient les necessitats demandades tant per Catalunya com pel País Vasc, l'estat de les autonomíes n'es un exemple. Castella la manxa, Castella i Lleó, Madrid, la Rioja i Cantabria, regions totes elles integrants de l'històrica "Castilla", regions que es van haber d'inventar una bandera quan es van organitzar com a Comunitats Autònomes, mai haurien tingut la posiilitat de solucionar els seus problemes regionals a través dels seus governs autònoms si Catalunya i País Basc no haguessin picat pedra durant molts anys per reclamar més grau d'autonomia.


En altres paraules, i fent un símil amb el vi i la gasosa, Catalunya i el País Vasc van reclamar el Vi d'alta qualitat que es mereixen pels seus esforços, son generadores de vi i del bò. Però les regions espanyoles generadores de gasosa que tenen enveja i molts recels de vascos i catalans també volen veure ví. Total que el papà estat espanyol ens ha donat a tots el mateix "tinto de verano" (un ví mesclat amb gasosa). Conclusió, les nacions catalana i vasca segueixen reclamant el seu vi, fruit dels seus esforços i les regions espanyoles haurien d'estar contentes de veure tinto de verano ja que sense Catalans o Vascos sols beurien gasosa. Per art de màgia però, la enveja de les regions espanyoles es tal, que tenen fins i tot enveja de les reclamacions catalanes i vasques sense reconeixer-los que gran part dels seus progresos son gracies als catalans.

Així com els catalans semblem estar condemnats a viure a cavall entre els jacobins francesos i espanyols a la nació espanyola no li queda altra que conviure dins del seu estat amb les nacions vasques i catalanes, no en poden prescindir, ni les poden fagocitar (això darrer, per molt que ho intenten dia rere dia. Il·lusos).

Gibraltar. Artícle d'en Alfons López Tena

A la península Ibèrica hi ha quatre Estats, que per ordre d’importància demogràfica i econòmica són el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, el Regne d’Espanya, la República de Portugal i el Principat d’Andorra. Fa tres-cents anys, però, que el segon no accepta l’existència del primer, i pretén ocupar el seu territori i imposar la seva sobirania sobre gibraltarenys, que ni són espanyols ni tenen la més mínima intenció d’esdevenir-ne. Els successius governants espanyols ho han intentat tot, inclosos atacs militars, bloquejos i aïllaments per fer-los patir, però els gibraltarenys s’han mantingut sempre ferms com la Roca on viuen i han gaudit sempre de llibertats i democràcia, a diferència dels espanyols. Aquest deliri d’ocupació l’han mantingut a Espanya monarquies i repúbliques, dictadures i democràcies, tots i cadascun dels règims espanyols fins als nostres dies, basant-se en un breu període de 242 anys de domini castellà/espanyol, després de 751 anys de domini àrab i abans dels darrers 305 anys de sobirania britànica, decidida pels gibraltarenys pel 99% dels vots en referèndums (1967, 2002) que els governs espanyols han refusat per “il·legals”, encara que no han explicat mai quina és la llei britànica vulnerada.

Els darrers anys, i per efecte de la pertinença dels dos Estats a la Unió Europea, Espanya s’ha vist forçada a permetre les comunicacions terrestres, aèries i telefòniques, i a respectar el dret dels gibraltarenys a votar en les eleccions europees, després d’haver perdut tots els vetos il·legals que imposava per sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Semblava que la visita per primera vegada a la història d’un ministre espanyol serviria per anar esvaint les seves fantasies imperials, però les paraules de reivindicació perpètua de la sobirania i les reaccions de la Jihad Hispànica mostren clarament que no n’han après res. Tant és, porten tres segles bramant, poden seguir tres segles més amb els mateixos nuls resultats, ara són inofensius per efecte de la Unió Europea i no poden ni atacar ni boicotejar els gibraltarenys. Continuarem tenint episodis deliciosos, com quan Espanya va retirar la seva pretensió d’incloure en els Tractats constitucional i de Lisboa la norma d’intangibilitat de les fronteres a la UE, amb el propòsit d’impedir les independències catalana i basca. Un glacial representant britànic va observar que això implicava renunciar a reivindicar Gibraltar, i els espanyols recularen quan tothom rigué en sentir-los defensar que entre Espanya i Gibraltar no hi ha una frontera sinó una tanca.

Com a catalans, és interessant constatar el caràcter ètnic del projecte nacional espanyol, i la seva correlativa manca d’atractiu per als que no comparteixen els seus trets. Espanya simplement projecta la seva nació a tot l’Estat (en l’imaginari, a tota la península) per fer-se’n seves les minories nacionals, però no les integra simbòlicament. L’imaginari espanyol no inclou elements catalans, ni històrics, ni culturals, ni identitaris: a diferència de la invenció de la britishness, que projecta una identitat inclusiva de les nacions celtes del Regne Unit, evidentment subordinades a la dominant englishness, els espanyols no s’han fet seus cap dels trets de les nacions minoritàries, que refusen en la seva integritat. La centralitat de Gibraltar en el discurs i la política exterior de tots els governs espanyols, autoritaris i democràtics, dretans i esquerrans, és una clara manifestació de l’etnicisme del seu Estat, de la seva exclusiva preocupació per la seva nació, que en el seu inconscient no inclou Catalunya.

En poc més de cinquanta anys, a cavall dels segles XVII i XVIII, i per efecte de guerres i tractats, l’Estat espanyol va perdre, a més de molts altres països, la Catalunya Nord i Gibraltar. La pèrdua del primer, incomparablement més extens i poblat que el segon, als espanyols i al seu Estat no els ha fet mai recança, ni s’han preocupat pel seu destí ni maldat per recuperar-lo, ni tan sols en moments favorables, com quan Hitler el va oferir a Franco i aquest s’hi refusà tot dient: “¡Ya tenemos bastantes catalanes!”. Pel que fa a Gibraltar, país des de llavors d’identitat britànica que ja ha viscut més temps amb govern britànic que els que visqué sota govern castellà/espanyol, la constància i insistència de la reivindicació espanyola, enfront d’una població que ni és espanyola ni se’n sent, ni vol dependre de cap manera de l’Estat espanyol, fóra simplement ridícula si no fos pels sofriments que infligeix als gibraltarenys, que es mereixen uns veïns amb una mica de decència, i que per començar reconeguessin llur existència i llur dret a governar-se i decidir el seu futur, com tots els pobles lliures del món. Cap Estat a Europa reivindica el territori d’un altre sense el consentiment i contra la voluntat expressa i reiterada de la població afectada, l’espanyol amb Gibraltar és l’únic cas.

Per què Gibraltar sí, i tan intensament, i la Catalunya Nord no? No cap una altra explicació que l’ètnica, perquè per als espanyols allò que va ser castellà/espanyol s’ha de recuperar, perquè forma part de llur nació, però allò que va ser català/espanyol no s’ha de recuperar perquè no en forma part. És, per un nacionalisme ètnic com l’espanyol, una estranya contorsió la que els permet reivindicar com a espanyola una part de Catalunya, i no l’altra. Era espanyola la Catalunya Nord, com Gibraltar, abans de les respectives conquestes francesa i anglesa? Si ho era, com és que, a diferència de Gibraltar, no l’han volguda recuperar mai? Potser és que la Catalunya Nord no era espanyola? Si aquesta és la raó, i no se n’albira una altra que expliqui comportaments tan dissemblants, què fa que la Catalunya Nord no sigui espanyola, en l’imaginari espanyol, i la Catalunya Sud sí? No cal sinó anar a les fonts espanyoles per trobar la raó: “el justo derecho de conquista”. Mala peça al teler tenen, doncs, quan són una democràcia integrada a la Unió Europea: no podent fer servir la repressió armada, només el consentiment o la resignació dels catalans permet als espanyols junyir-nos al seu Estat. Quan decidim la independència no podran impedir-la, diguin el que diguin i facin el que facin.

Monolingües a Catalunya – La culminació del despropòsit personal.

Tots tenim al cap aquelles persones que acabades d’arribar de fora encara els costa entendre’ns, per no dir ja de l’impossibilitat de que se’ns expressin en català.
Però no vull pas parlar dels nou-vinguts, aquests encara tenen un cert temps –p.e. podríem possar-hi uns 4 anys- per adaptar-se al país. Vull parlar dels monolingües d’aqui, els que ja porten –possa-li 4 anys- un cert temps, o fins-hi-tot hi han nascut.

Com sempre, excepcions en trobarem arreu i de tots els tipus, però jo vull parlar del típic “neng” del “xulo-platja” del “quin-qui” de la “maruja andalussa o extremenya” dels “cholos” dels “hispano-americans” i en definitiva de tot “homus imbècilus monolingus” que en terra bilingüe son monolíngües funcionals i de plè dret. Parlant en plata, aquells que ni parlen, ni escriuen, ni llegeixen res en català, i tant sols escolten català quan fan un partit de futbol o una peli a TV3 o se'ls acosta algú que es molt de la "ceba". Aquells que mai compraran un diari ni un llibre ni res que estigui en català.

Simpàtics? Segur que sí. Sobretot la “maruja andalussa monolíngüe” o el “neng monolíngüe” et foten uns acudits per riure i no parar. Fins-hi-tot te’n diuen de catalans, com si no anés amb ells, de fet, ells porten el toro d’Osborne al cotxe.
Un cop t’agafen confiança -perque encara que no els en donis, te l’agafen- et diuen la següent frase: “Jotambétepucparlácataláperòemsentuméscomudasiparluespañol” tot de seguit com si la tinguessin apressa. Molt habitualment el “neng” català de naixement, treballa de paleta i és el fill de la “maruja” immigrada del sud d’Espanya fa bastants anys i que simplement frega escales, cases i pisos de tercers o que ja està jubilada i engreixa una mica més aquells ramats de bens que surten de viatge amb l’Imserso.
Aquests monolíngües formen part de l’estirp d’immigrants d’antiga fornada –anys 60- que no han sabut adaptar-se adeqüadament a la cultura del país. De nivell cultural baix que per si sol justifica la qualificació dels treballs desenvolupats durant la seva vida.

Bona gent? I tant. Un “neng” o un “cholo” sols els has d’inflar un xic el seu ego per a que t’invitin a canyes o cubates. Els preguntes per l’adreça de la perruqueria on s’han fet l’últim pentinat i ja els tens a la butxaca. Això sí, no els diguis pas que vols l’adreça per denunciar-los. Has de fer, i ells t’han de veure en tot moment, com si anessis per sota d’ells. Ho pots potenciar amb el cotxe, el seu sempre serà més llampant i els alerons molt bonics, simplement t’estalvies de dir que tu no et compraries un cotxe “fosforito” ni fart de vi.

I la clase “quin-qui”? I la “gitanaca”? que en podem dir? Doncs bé, que al igual que els “cholos” els “nengs” les “marujones” i tota mena d’immigrants de nova i vella fornada, te’ls trobaràs als extra-radis de les ciutats, simplement pel fet de que allà la vivenda és més barata, el poti-poti que s’ha forma’t en aquests barris es tal que ni agrada als seus habitants (molts et dirien “este barrio se ha degradao”) ni te res a veure amb la realitat cultural de Catalunya. Llavors possa-li noms, ja sigui Badia, Bellbitge, Sant Ildefons, Ca n’Anglada, La mina, etc.

A tota aquesta gent, no els parlis de literatura ni teatre, no els vulguis explicar que és el “pes molecular”, no entris en converses transcendents o que requereixin un petit esforç mental per part del teu interlocutor. Intenta mantenir-te al nivell més baix que puguis, segurament encertaràs si els parles de futbol o de l’últim programa de tarda a Tele5 o Antena3 o fas safareix parlant malament de coneguts comuns. I quan intentin justificar totes les seves mancances culturals per la vida dura que han tingut, no pensis pas que potser és al revés que igual la vida que han rebut és fruit de les seves mancances, els dones la raó, i en pau.

Tots aquests, quins? Els que no han fet l’esforç d’aprendre la llengüa propia del país. Tots aquests, algun dia et poden questionar quin és l’avantatge d’aprendre una llengüa que no els és imprescindible. Limitats com són, segur que encara no veuen relació entre les seves feines de frega-pisos i de paletes amb la condició d’extrema i limitada condició intel·lectual. Igual es pensen que poden parlar de tot i amb tothom en castellà, sense adonar-se que ni tu ni jo podem parlar ni de literatura ni de teatre ni de pessos moleculars ni de tantes altres coses.

I doncs, es aquí a la conclusió que vull arribar, es justament pel fet de viure a Catalunya i no saber català, que probablement no m’equivocaré en més d’un 10% dels casos, que em trobo davant d’una persona culturalment nul·la, tremendament limitada en l’aspecte intel·lectual i personal.

I es que les persones ens diuen molt més per allò que han escollit, que per allò que han estat obligades a fer.

Catalunya al Google Earth.

De vegades la realitat és més tossuda i persistent del que alguns voldrien. Fixeu-vos sinó en aquesta meravellossa i mundialment coneguda eina que ens ha facilitat l'empressa Google gràcies a internet, el GoogleEarth.

Quant ens fixem en el que alguns torra-collons en dirien el "noreste peninsular" la realitat se'ls planta davant la cara i el programa els mostra amb tota claretat i nitidessa la silueta de Catalunya fent que tot el demés sembli un poti-poti. (veure la primera imatge).

I es que lluny de fronteres i de polítics unionistes (centralistes), la realitat és tossuda i resulta que la cartografia que utilitza el GoogleEarth no és més que la que se'ls facilita i en el cas català la facilitada per l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC). I donat que l'ICC treballa amb uns mapes amb molta més resolució que la resta de l'estat espanyol doncs això, que podem treballar llocs fronterers al GoogleEarth on Catalunya se'ns presenta nítida i clara i l'estat espanyol se'ns presenta borrós i potiner. (veure la segona imatge).

I la Catalunya Nord? Doncs el mateix. A la Grandeuse de la patrí Française li passa exactament el mateix. Tot i que aquests unionistes (centralistes) si han aplicat a lo bèstia i ja han quasivé eliminat la llengua catalana, li han canviat el nòm pel de "Pyrénées Orientales" (que deu voler dir "els Pirineus dels Xinos"), les imatges del programa ens mostren una Catalunya Nord
nitida i una França desdibuixada i borrossa. (veure la tercera imatge)

A més els francesos que es pensen el millor del món sense adonar-se que són dels més estúpids a les seves fotografies ens inclouen els núvols, com si aquests ens donessin informació privilegiada del territori. (veure la quarta imatge).

Doncs bé, a França no ho sé, però a l'estat espanyol, l'homo mesetarius ibericus rudimentarius ja s'ha adonat de que Catalunya surt amb extrema claredat als mapes del GoogleEarth hi ha possat el crit al cel en mitjans tan afins al unionisme com els diaris El País i l'ABC (desenganyeu-vos, PSOE es tant unionista com PP, les formes son diferents però l'unionisme el mateix).

El graciós de tot es que aquests mesetaris encara no en saben l'orígen. I es que si Catalunya resalta, justament es per l'envolcallament de la mediocritat borrosa dels mapes facilitats per les espanyes centralitzades de Madrit.

Les ganes d'uniformitzar faran que en un futur això canvïi, l'estat espanyol com ja ha passat tantes vegades abans i sense reconeixer-li el mèrit a Catalunya, es veurà obligat a posar els seus mapes al dia. Donaran un cafetó calentet a les regions d'espanya per intentar igualar-les amb la nació catalana, els mapes es pagaran amb diners d'arreu, però porcentualment Catalunya en possarà més que ningú.
Al final el mapa serà tant uniforme com un "plat combinat" (amb patates, llom, pebrot i ou ferrat) un cop l'has passat per la "turmix" -altrament dita, política espanyola- i per un "colador xino" -altrament dit, constitució-

Reflexions:

1.- ¿Que us agrada més, un plat combinat o el puré de plat combinat?
2.- ¿Quant us costarà, aquesta volta, el cafè per a tothom?

A Espanya hi ha més funcionaris que a Catalunya. Tant en números absoluts com relatius.

El Burj (800 metres alt.)

L'edifici és espectacular, encara en obres ha superat ja el Taipei 101 de 509 metres, però no deixa de ser una mostra suprema de mesquinesa humana que s'hagi de fer un edifici tant vertical en un desert on l'únic que hi sobra és l'espai. Em puc explicar els rasca-cels a Manhattan o a Tokio, però en un desert ¿.....? El dispendi econòmic sols s'explica des del punt de vista de la mesquinesa, que fa que els promotors d'aquest volen que sigui el més alt del món. Justament per això una de les principals característiques del Burj es que podrà incrementar encara més la seva alçada, cosa que faran segurament, quan es faci l'edifici que el superi en alçada. Oi que no té sentit fer camps de Golf en un desert? doncs el mateix aplica als rasca-cels. No es sostenible.

Per cert, en última instància us heu preguntat qui acaba pagant tot aquest dispendi? Allà on hi vegis Jeques, Maharajas, o mega-multi-millionaris també acostumaràs a veure pobressa extrema. Això sí, a voltes, te'ls amagaran.

Un Brindis per l'idiotessa dels humans que fa que admirem al cabró e intentem oblidar al míser............fins que la misèria ens toqui a nosaltres.

Salut.

Paraules o conceptes que fan que catalans i espanyols no s'entenguin.

Baixeu una mica per veure la taula. Problemes que tinc amb la programació HTML :-( jajajajajaja.

PARAULA o CONCEPTE	DEFINICIÓ CATALANA	DEFINICIÓ CASTELLANA
Catalunya	Nació	Región
Espanya	Estat plurinacional europeu	Nación indivisible
Comunitat Autònoma	Limitada i única forma d'administració autònoma contemplada per l'estat espanyol per a les seves nacions i regions	Región con gobierno local
Nació	País amb trets culturals propis	Estado soberano
Nacionalista	Persona integrant d'una nació	Pseudo-terrorista
No-nacionalista	Espanyolista	Lo bueno y natural
Euskadi	Nació a l'estat espanyol	Región
Nació espanyola	Resta de l'estat	...Que me corro...
País	Territori d'una nació o poble	Estado soberano
Nacionalitat	Nació	Palabra inventada para no decir las cosas por su nombre
Jose Luís Rodriguez Zapatero	President de l'estat espanyol i mentider compulsiu	Presidente de España
Jose Maria Aznar	Idiota	Idiota
Països Catalans	Països on es parla el català. Com per exemple, el País Valencià	Niego la mayor. No existe, no existe y no existe.
Govern de Catalunya	Govern de la Generalitat	Gobierno autonómico catalan
Gobierno de España	Govern espanyol	Gobierno central
Toros	Tortura tradicional espanyola	Arte de España
Flamenco	Crits sense sentit	Arte de España
Solidaritat	Donatiu econòmic que hom hauria de donar amb el seu propi consentiment	Impuestos aplicados a terceros y por la fuerza